dissabte, 24 de febrer de 2018

Ser dependent….


Fa una setmana setmana vaig ser intervinguda del menisc, trencat fa sis mesos els quals he passat com he pogut en llista d'espera. La sanitat va com va i aquí, ens queixem ben poc....
Fins aquí poc de nou, el títol que encapçala aquest escrit "ser dependent", és el que
quests dies estic vivint en primera persona.
M'he adonat que l'única cosa que em preocupava era això. Ni la intervenció ni la recuperació. Dependre d'algú, qui fos, tant és que ho fes amb afecte i tendresa, no m'agrada, gens, dependre ni demanar.
Sóc una dona independent, decidida i acostumada a no demanar, tiro i punt.
Però noi... anar al vàter acompanyada, a la dutxa, que t'ajudin en quelcom tan senzill com posar-te la roba interior, m'ha generat una inseguretat i mal estar increïble.
He hagut de reflexionar, pensar en les persones que viuen depenent de qui els hi dóna una mà, qui els renta i alimenta, cada dia….
El meu és temporal, el tercer dia, i donat que sóc tossuda, ja m'ho he fet tota sola però m'ha quedat aquesta sensació d'incapacitat, de valorar les persones que dediquen la seva vida a fer més fàcil la vida de qui no es pot valdre.
Coses molt senzilles que el teu cos no et permet fer, veus, quan no pots, l'important que és ser autònom, no ho valorem però quan ho perdem...
La recuperació va bé, intento ser pacient, cosa gens senzilla, però he recuperat gran part de la mobilitat i faig tot agafada a les carosses, d'altres persones no són tan afortunades. 
Sé que hi ha molts graus de dependència, la meva és minsa, però quan per uns dies ho vius, veus com en som d'afortunats, tant per no haver de dependre, com per estar envoltats de persones que t'estimen i intenten que no et falti de res, ni comoditats, ni atenció. Ben trist qui no ho té, això sí que ho puc dir. 
No m´he queixat, gaire bé gens, ells si, per no demanar i tirar. 
Tot el meu respecte i afecte a cuidadors i cuidadores. Als meus fills en particular, que fins i tot en la distància, han estat presents i pendents, a la meva cunyada Rosa, que m'ha tret a esmorzar per tal que no em deprimís, a qui s'hi dedica, cobrant o no, en general. Fer la vida més fàcil a qui t'envolta també ha de ser satisfactori.

(Escrit preparat fa uns dies per la revista Scorpio, ja han passat més dies i tot comença a anar com cal)

dijous, 15 de febrer de 2018

Obre els ulls...



Obre els ulls...
Aixeca el cap,
Respira i mira.
Sents un esclat!
Una forta guspira,
Llums, de bat a bat
Un cel que et mira...
Un rosa l'il·lumina,
Capvespre que gira
Cap el vespre que arriba.
Dóna'm la mà, somia,
Pots tornar, tens una vida!
Sóc aquí, gaudeix i gira,
I si marxa el sol,
Viu la vida!

El cel de Sydney m'inspira.... rimi o no, a mi m'agrada! La foto del meu Aussie Daniel :)

dijous, 11 de gener de 2018

Les dones de la meva generació....

La meva generació....
No podíem respondre, ni a pares, ni mares ni mestres.
Callàvem si parlaven els grans, sempre.
Obeíem, si no....
Les dones, de la meva generació, amb dotze o tretze anys, algunes fins i tot abans, sabíem fer de tot. Cosir, cuinar, fregar, atendre els homes de casa...
Volíem ser mares, com no!, com més aviat millor, això volia dir independitzar-se, no quèiem que això volia dir, també, passar a servir un altre senyor...
Si teníem joguines, sense cap dubte, eren nines, res de jugar amb cotxes o altres coses similars que si no, pensarien que eres un homenot.
Les dones de la meva generació, no podíem ser vistes caminant amb cap noi que no conegués la família, encara recordo la plantofada del meu pare quan li van dir que m'havien vist parlar, al mig de carrer, no penseu... amb un xicot negre.... dels primers que van arribar a Mataró. Parlar... sols parlar...
No viatjàvem soles, ni de bon tros, ni amb amigues. El primer cop que vaig sortir d'Espanya va ser amb 16 i sota supervisió del meu germà Jaume. Per sort, en arribar a Niça amb un grup esportiu em va dir... posa seny, ens veiem en tres dies!.... grans records d'aquell viatge!
Les dones de la meva generació no sortíem de nit, el primer cap d'any que ho vaig fer va ser amb 16 i ja promesa amb el primer exmarit. El meu pare li va donar permís a ell, no a mi....
Les dones de la meva generació.... la majoria!!!, als quaranta ens vàrem alliberar, vàrem fer el que als 18 no ens van deixar, als nostres fills i filles els hi hem donat llibertat, SÍ, també per equivocar-se, però pensant i decidint per ells i elles i si s'equivoquen, hi som, emprenyem i ajudem, però decideixen ells!!
Les dones de la meva generació, érem, la majoria, submises.... érem...
I als cinquanta..... ens alliberem en el sexe, el plaer i acollonim al primer que s'acosta perquè ja no demanem permís per res, fem i desfem, estimem lliurement, cerquem plaer, viatgem soles, entrem i sortim i si no tenim ganes de planxar o fregar doncs no ho fem i no passa res!! No ens sentim malament si el moble de la tele té pols!
Ni que sovint... motius educacionals... pensem... si ens veies la mare....
Llàstima, que molts d'aquests alliberaments no m'arribessin fins als quaranta..... n'hi que segueixo recuperant el temps!
Algunes dones de la meva generació, no tenim bons records d'infantesa, la discriminació que vam patir no ho permet, però ho tenim superat.
Les dones de la meva generació, moltes, no totes, som i ens sentim... lliures!!!
Permís? je je je je .....

diumenge, 7 de gener de 2018

I com explicar-ho?


Com explicar un sentiment?, una cosa profunda, impalpable, a la vegada tendre i passional, amb força, una força que t'empeny i t'oprimeix a la vegada...
Dins aquest regal meravellós que ha estat el viatge a Austràlia, hi havia una escapada de quatre dies a Tasmània, amb el fill, tots dos sols.
Hi vàrem volar el dia de Nadal després de dinar amb el gendre.
Al matí, d'hora, per aprofitar el dia, vam sortir a caminar i el primer que vam trobar va ser la Bahia de Sandy Bay, just al costat de l'hotel. 
El fill anava per un costat, jo vaig baixar a pet d'ones i en fer aquesta foto que encapçala l'escrit, vaig rebre un munt d'emocions, de sensacions, de ganes de plorar i riure a la vegada, un estat de felicitat absoluta i per sobre de tot això, amb una emoció impressionant, vaig sentir, profundament, que jo ja havia estat aquí.
No em demaneu ni com ni de quina manera, va ser una mena de "comunió" amb mi mateixa, espiritual, si, ja sé com sona, però va ser així i tinc clar, molt, que malgrat no ser creient, si crec en les energies, les meves, el meu esperit, havia sortit d'aquí.
Sé molt bé com sona, però... no m'importa ni un xic, ni un petricó ni res de res, jo vaig sentir tot això els quatre dies que hi vam ser.
La natura, sempre imponent a Austràlia, cuidada, neta, respectada, sobre tot això, a Tasmània vessa per tots costats.
Vam fer dues excursions, a l'illa de Bruny Island, amb ferri i un minibús fins a Cape Bruny, les vistes, aquí, són del tot indescriptibles. L'altra al Mont Wellington i Richmond, espectaculars.
La resta, caminar i mirar.... caminar i mirar... incansables.
He vist molts llocs bonics al llarg de la meva vida, no em puc pas queixar, però creieu que aquí, em vaig trobar, m'hi vaig sentir, malgrat no parlar res d'anglès, com a casa.
Ahir al vespre, tot obrint reis amb els fills i néts, ho vaig comentar, jo conec aquest lloc amb vint anys i els meus fills neixen allà.
Tinc un somni, tinc una il·lusió, tinc una esperança, hi vull tornar, hi he de tornar, vull tornar a sentir tot això.
Crec que les imatges ho diuen tot.














dissabte, 23 de desembre de 2017

26 hores amb mi mateixa....

Estar amb mi mateixa... 
Un dels avantatges de viatjar sola, en un trajecte que no entens res de res, el just per demanat un “late” i assenyalar una magdalena de poma, és que t’escoltes profundament. Sents parlar al teu voltant però no escoltes doncs no entens i com no entens, vius un món paral·lel, un món interior profund. El trajecte a Sidney és llarg, més de 24 hores, pots pensar, molt, pots analitzar i organitzar. 
Mai havia fet un viatge tan llarg i sola, en Daniel em va regalar el bitllet fa sis mesos, si alguna cosa sóc, és valenta. A l'avió, tant al tram Barcelona ~ Doha, amb una escala de 3 hores llargues, com al tram Doha ~ Sidney, he tingut gent jove al meu costat, per sort van al seu rotllo i calen poques explicacions, amables, això sí. Fer entendre a l'hostessa de vol beguda, etc.. No costa gaire, el menjar, un xic més complicat, però en conjunt, el que he fet més és pensar. 
Darrerament tinc molts dubtes, massa i tot diria, de vida... de feina, de passions, absents i presents, i no sé si m'ha servit de molt, però pensar-hi, en aquest àmbit d'absència de companyia, ajuda. El silenci de mòbil, de conversa, alguna pel·lícula, un xic de lectura, música... em deixa pensar sense ingerències ni distraccions. No he pres cap decisió transcendental, de moment no, potser hi veig clar en alguns aspectes, i potser, també, el vol de tornada ajudi una mica mes. 
De moment gaudeixo del fill segon, del seu xicot, de Sidney i els seus voltants, n'estic ben enamorada d'aquest entorn de natura, postes de sol espectaculars i caminades.... Gaudeixo de la seva generositat, tot s'ha de dir. 
D'un "chateau" magnific, entre vinyes, de tastets de vi, de bones vistes i alguna tormenta!
El dia de Nadal a la tarda viatjarem, mare i fill, a Tasmània, no cal dir la il·lusió que em fa aquest regal. 
Dues coses bones, de moment, bones de mi mateixa, he desconnectat de la feina el primer minut. Inaudit en mi. Per un altre costat he descobert que em puc explicar molt bé, malgrat no parlar aquesta llengua. Fins al 4 de gener, toca gaudir, tant com pugui.
Ni que els 35 graus em tenen un xic boja!
La vida, insisteixo, es generosa amb mi, en molts aspectes, suertuda, sempre ho dic, amb els meus nens i nena, ho sóc molt.













dimecres, 6 de desembre de 2017

El mercat de les pomes....



Pot semblar un títol un xic avorrit, però, creieu, no ho és gens.
Tenim multitud de pomes, vas al mercat, de dia o de nit, i costa decidir-se, la varietat, de per si ben ample, fa dubtar entre el gust i el color, no és pas senzill.
Tenim les típiques pomes "de casa", de Girona, de Lleida, fins i tot de Tarragona. Són les pomes conegudes, les que sabem quan aguanten, si són, o no, gustoses, fins i tot si són dolcetes.
Tenim les pomes més "castizas", diguem més espanyoles, acostumen a ser saboroses però no acaben de combinar bé amb els pastissos, amb el dolç, ni que potser, per al saladet... si fan.
Tenim les pomes, diguem... de països més càlids, pomes potser no tan temptadores a primera vista, però que un cop dónes la primera queixalada, descobreixes sabors, i olors, ben desconeguts. Les mossegues i tanques els ulls, de tan intens com és el seu sabor...
Tenim pomes asiàtiques, aquestes amb noms més complicats, de raça més petita, però, per un mos, ja van bé!
Després les nòrdiques, aquestes, de gust un xic pansit, a mi, personal-ment, no m'atrauen gaire, les trobo bastant "saborías".
Per acabar, tenim les pomes sud-Americanes, aquestes, acostumen a ser farinoses, de pell més fosca, de sabor més intens i sobretot, piquen i molt.
Com podeu veure, el tema de les pomes, el mercat, a taula, al llit, al taulell de la cuina... he dit al llit?, parlàvem de pomes?, segur?
Crec que vaig al mercat....

La imatge, d'aqui.

divendres, 1 de desembre de 2017

Cercles...



Hi ha una cosa que crec és ben significativa quan et fas gran, que no vella, vells els mobles i les sabates, aquesta cosa, per mi i al meu entendre, és que limites els teus cercles vitals.
Que són els cercles vitals?, les persones que t'envolten, les amistats que freqüentes, la gent amb qui penses i tens ganes d'estar i compartir.
Trobo que quan ets més jove, t'agrada conèixer molta gent, entrar i sortir amb tothom, la gresca sorollosa i ara, passats els cinquanta, doncs valoro unes altres coses i persones.
No vol dir que abans no les valorés, no pas, vull dir que gaudeixo amb altres coses i sobretot, en més "petit comitè".
Cada vegada gaudeixo més de la meva família, sempre ho he fet, ara és com una celebració cada trobada, amb aquests néts que no paren, i esgoten, però que sempre em treuen un somriure.
M'agraden els soparets petits, de poc soroll, on els i les assistents poden dir suaument què pensen o senten.
M'agraden els somriures sincers i compartits.
Les estones de conversa íntima i assossegada, sense estirabots.
El meu cercle s'ha reduït, ho reconec i accepto, no tinc necessitat de tenir moltes amistats, he de poder confiar en les que sé ho són de cor.
No suporto la hipocresia, les capelletes, el fet de xiuxiuejar per no ser escoltat.
Vull poder parlar clar i amb sinceritat, no vull freqüentar gent que ni m'aporta, ni hi confio.
Vull un cercle, estic gairebé obsessionada a tenir-lo, de confiança, d'amistat sincera, no cal que sigui diària, ni setmanal, ni tan sols mensual, ha de ser, senzillament, el meu cercle estimat.
No em calen sopars cars, ni grans despeses per compartir, per ser feliç i sentir-se estimat, no cal gastar diners. Podem passejar, mirar, parlar, caminar, sentir l’aire del mar...
Pocs, però bons i bones.
No em demaneu falsedat, la meva cara,
paga, no vull que siguem cent, vull que els i les que siguem, ho siguem de cor.
Vaig pel bon camí.