dimarts, 23 de maig del 2006

Tendresa... (Va por ti Charly)


Vaig comentar uns "posts" enrera que un company m'había dit que aquest blog era "diferent", tendret i va fer broma de "corazón i sentimientos".
Bueno, veig que no quedo sola parlant dels mateixos, en parla en Joan Antoni , en parla en Javier , en Víctor , l'Albert , la Núria... com no.... ella sap de sentiments.

Els sentiments, la tendresa, l'afecte, l'amor... si.. l'amor, formen part de les nostres vides, de nosaltres mateixos/es. Els amaguem, els disimulem quan no son sentiments compartits, fins i tot els que "van" de "duros", fins i tot aquests, senten i viuen. Per quin motiu algunes persones fan veure que no en tenen?, per quin motiu molta gent no vol exterioritzar els sentiments?, sencill.. la majoría creuen que fan el ridícul, uns altres creuen que dir el que senten no ajuda. Doncs si, jo crec que exterioritzar sentiments, ens va bé, si no, què fem la majoría escrivint un blog?, escrivim el que sentim, no tots/es, ho se, moltes persones sols ho fan des de lo "políticamente correcto", jo no penso en això quan escric, ho faig des de dins meu, tal com raja, se que de vegades em pot duur problemes, però jo, sols se escriure, lo poc que se, d'aquesta manera.
A mi em provoquen tendresa i sentiments moltes coses, una carícia, un petó, una imatge, una paraula a temps, un missatge inesperat i dessitjat al mòbil, un passeig per la platja, un somriure d'en Martí o algun dels fills grans, una abraçada... i com no... una poesia com aquesta.

Charly, que si, que ser tendre i afectuós NO és dolent, i si un dia proves?.

SEXTINA BLAVA

Fondejaré amb tu a un mar sense ni illa
al just moment que el sol se'n va a la posta
però deixa que cedeixi la marea
i que els cristalls de sal en els teus llavis
m'abrassin les paraules, la tendresa,
s'aferrin al meu viure dins la cleda.

Fondejaria amb tu al clot de la cleda
i en somnis fugiríem fins a l'illa
per invocar la lluna i la tendresa.
Parlem tranquils darrera una altra posta
i ens estimem, cristalls de sal als llavis.
Pel trau d'algun poema, la marea.

Viatjaria amb tu a l'alta marea
series fugitiu, clos a la cleda.
Per tu la serp ja repta fins als llavis.
Orfe de llum, de nit sóc com una illa
i transgradeixes l'aigua fins la posta
d'un sol que al pit modela la tendresa.

Modela al pit paraules amb tendresa
i als peus em mor l'onada i la marea,
pel llarg estrip que fa insistent la posta.
Mentre un verd de pins d'aigua prop la cleda
m'ha convocat al gran festí de l'illa
on el teu cos em fa pessics als llavis.

Pessics a la memòria i a aquests llavis,
és el llenguatge mut de la tendresa
quan fondegem de nit en la nostra illa,
abans que alguna nau dins la marea
navegui aigües endins, ventre de cleda.
Ran de capvespre el sol dorm a la posta.

Vine descalç per platges sense posta.
Dóna'm la mà, l'escalf, apropa els llavis.
Quin somni reviurem, molls a la cleda?
Només l'aigua, la sal. Pa de tendresa
per compartir plegats mar i marea.
Sense tresors ocults, eixuta l'illa.

Fondejaria l'illa a l'hora posta.
Dins la marea fosca el gust d'uns llavis
Xops de tendresa
al límit de la cleda.

(Mireia Lleó i Bertran
De Amb terra al pensament).

8 comentaris:

Albert ha dit...

En aquest post toques precisament el que jo tocava l'altre dia i que vaig considerar que havies passat de llarg del tema. Quan dic que caldria feminitzar la cultura masculina em referia a la dificultat que tenim els homes en general d'expressar els sentiments i que en general les dones ho fan. I si els homes tendim a criticar les dones de xerraires és també una autodefensa perquè en realitat són elles que es comuniquen i els homes solen amagar els sentiments.

Javi ha dit...

En general als homes ens costa més expressar sentiments, és veritat, encara que últimament a nivell personal m'he trobat amb més homes que "expressaven" que no pas dones.

Serà que a elles cada cop els hi costa més? serà que a nosaltres cada cop ens costa menys? serà que "imposo" una mica? seran imaginacions meves?

No ho sé, potser després de tot només es casualitat. Per cert, molt maca la poesia.

Albert ha dit...

Tot és possible. Potser imposes, potser és casualitat, potser és una impressió, però per descomptat les noies no canvien perquè la meva dona i la meva filla xerren, sé el que xerren i també sé el que la meva filla xerra amb les seves amigues. Elles s'ho diuen tot.

Joana ha dit...

Albert,
cert que vaig passar una mica per sobre, els homes, ho sento, no accepten bé les critiques, si no, mira el post on parlo de sexe!.
No ho dic per tu, crec que ets un bon conversador i estas a l'alçada del que una dona demana, bueno, penso això.
Javi, corazón!, com que imposes?, bueno en persona ets una mica seriós, però un cop fas el primer somriure, cautives i és veu com ets.
Un petonet als dos.

Javi ha dit...

Segurament, en definitiva és un tema de persones, com diu la Núria.

Jo el que deia abans ho explicava com a anécdota, però al cap i a la fi, és veritat que són qüestions de dones i d'homes.

Víctor ha dit...

No només cal feminitzar-nos, cal ser persones. Si us plau, deixem enrera el mite del home que no plora, del que no s'emociona. Sincerament crec que la veritable sort que tenim els humans no es poder raonar, sinó el que se'n deriva. Som capaços d'emocionar-nos i d'emocionar als altres. No creieu que seriem uns desgraciats sense aquella sensació que t'envolta quan et cau la primera llàgrima? Tant és si es per alegria o per tristesa, la llàgrima ens dóna vida, ens dóna humanitat. Reivindiquem la llàgrima!

Albert ha dit...

Dir que cal ser persones em sembla una redundància. Una vegada parlant de feminisme una noia em deia que no era feminista que era persona. Quina conya! Tot el que he llegit fins ara de la Núria Aguilar m'ha agradat, però que digui això de "persones" em semblar sobrer. Ser persona no defineix res. I el Víctor fa el mateix, res de feminitzar-nos ser persones. Sembla que ser persona és el descobriment de la sopa d'all quan del que es tracta és com fem aquesta persona, què pot aprendre l'home de la dona, que fa que el 95% dels delinqüents siguin homes, per exemple.

Joana ha dit...

Víctor,
el meu escrit està dedicat amb tot l'afecte del mon, no és una crítica al Charly, per mi és en Carles, és un missatge mig amagat de com el veig, ell ho ha entés així i crec que li ha agradat i em va agraïr el mateix.
Crec que l'Albert te raó, els homes els aniria bé una mica de "feminització", de sensibilitat i tendresa... no la teniu igual, almenys no la majoría.
Un petó a tots/es.