Mireu bé.... sí... malgrat el decorat, era l'habitació dels nois de la família, anys 70 for ever, malgrat els rinxols i la disfressa, la meva mare va insistir i tenia només 17 anys acabats de fer....
Sovint em pregunten si em penedeixo d'haver donat el pas tan joveneta, i no, sempre disc que és de lo millor que he fet a la vida, d'aquí aquests estupendos fills tan grans que tinc i jo.... encara soc una nena :)
Tal dia com avui, el 9.12.78, em vaig casar per primer cop, aqui la Joana amb el seu pare, en Joan, mort fa ja gaire bé 12 anys. I han passat 30 anys....
Va ser un gran dia, encara que no fos el casament que nosaltres hauriem volgut, ho va ser, ja ho crec.
Tal dia com avui, el 9.12.78, em vaig casar per primer cop, aqui la Joana amb el seu pare, en Joan, mort fa ja gaire bé 12 anys. I han passat 30 anys....
Va ser un gran dia, encara que no fos el casament que nosaltres hauriem volgut, ho va ser, ja ho crec.
4 comentaris:
Caram, Joana! Veig que som reincidents ;)
Un petonet, i moltes felicitats per tot el que has fet i pel que fas!!!
No, rien de rien, no, je ne regrette rien...
Gràcies per les teves paraules en el meu blog.
VAS FER BÉ, després tot va com va, però tant jove i tenir fills ja grans és molt bó per gaudir-los. Amb l'Anna, la petita ens portem quaranta anys i sempre penso que li he fet gairebé més d'avi que no pas de pare. Ara, ahir vaig penjar a Collonades una noticia d'una dona India que n'ha tingut per inseminació (una nena) amb 70 anys. Deu n'hi do. Ah! i el pare 72, aquests faràn directament de besavis-
Joana... mé quedo sorprès. D'aquest paper pintat he posat jo en les parets!!!
Ets/som afortunada/afortunats de tenir el que tenim.
Petons i felicitats
Publica un comentari a l'entrada