La justícia no escolta.

Els i les jutges, tampoc!

Com cada any fan estadístiques, de mortes, maltractades i ara.. També de fills i filles morts.

Aquesta setmana ens ha colpejat de manera molt dura l'assassinat per part d'un pare de les dues filles, a bastonades!!, el malparit les ha matat a cops de pal, de manera freda i segur que premeditada.

Res, ni ningú, ens podem imaginar el dolor que deu tenir la mare d'aquestes criatures, no sols per la seva mort, la manera com ho ha fet és esfereïdora, cruel, una barbaritat.

Llavors el tipus es tira d'un pont, perquè cony no ho va fer abans?.

Senzill, el mal li volia fer a la mare, són així, torturadors, físics i psicologics i la "justícia" d'aquests collons de país els manté el règim de visites!!

Un maltractador no diferencia entre mares i fills/es, l'objectiu sempre és fer mal a la mare ni que sigui matant els seus propis fills. I espereu, que encara vull veure un jutge que al·lega demència transitòria!

Aquest malparit no sols ha destrossat la seva ex dona, també tota la família que els pugui envoltar, com cony superes una cosa així?.

Però és clar, els i les jutges, sovint, NO escolten. Consenteixen aixecar ordres d'allunyament, no fer judicis a tipus que agredeixen parelles i fills/es, malgrat hi pugui haver un bon grapat de testimonis, les condemnes no són prou dures i aquí, tot s'hi val.

Aquest any van ja 52 dones mortes. Des de el 2008, 31 nens i nenes....

No avancem, gens ni mica. Falta sensibilitat, atenció a les víctimes i sobre tot, ajuts, moltes no marxen per no tenir on anar.

Diuen que hi ha noies de 14 i 15 anys que ja pateixen maltractaments, cal educar, no sols a l'escola, també a casa.

Digueu, és o no per sentir ràbia i dolor al mateix nivell?. Tinc el cor encongit.

Final de trajecte...

 

Quan et fas gran, parlo únicament de mi, tens per costum mirar enrere.

Sovint, penses… mare meva, això no ho vaig fer pas bé, i sent com sóc jo, rumio, i si sóc a temps, en parlo, em disculpo si cal, o bé, intento no repetir l’error.

No m’he equivocat ni més ni menys, que la majoria de persones. Això sí, sóc de cor calent i quan em toquen el voraviu, o els fills i filla, aquí ataco sense contemplacions.

Una vegada, fa tants anys que fins i tot fa mandra parlar del tema, un embolic gran gran va fer que em distàncies, i molt, de certes persones, el temps, i els successos a les nostres vides va fer que tornéssim a coincidir, en un espai petit i amb el dolor incrustat a l’ànima.

D’aquí va sortir, per part meva, un intent d’apropar postures, de fet, l’he mantingut fins fa uns dies, ara ja no.

L’orgull, la fredor d’aquesta recepció i paraules que no puc ni digerir ni acceptar, i menys al lloc que varen ser pronunciades, han fet que tanqui aquesta porta de manera definitiva.

No pots demanar afecte quan ets incapaç d’oferir, ni tan sols, un xic de tendresa.

Jo, d’això, en dono sempre. A la fí, és gratis.

Abandonada tota esperança d’apropament, encara que sembli increible, em sento descansada, tranquil·la i saben que he fet els deures, que mai haurà quedat per mi.

Deixo que la resta valorin si han fet el mateix, tant d’orgull i fredor no porten enlloc.

La vida segueix, amb bons amics i amigues, bona part de la família i el dolor queda aparcat, indefinit en un mar d’oblit.

Aquesta és la Joana, i creieu, el resum no és tan dolent. De moment segueixo gaudint de la vida.

Quiero un amor de todos los instantes...

Fa molt que no poso poesia, aquests dies he llegit algunes, rellegit d'altres i com estem a la tardor, sovint he dit com em poso de tendre amb la mateixa, he escollit aquesta que m'ha semblat tendre, amable i sobretot, passional.

Que mai ens falti la poesia, no sols la seva lectura, que mai ens falti a la vida, a la pell, als sentiments. No és senzill trobar qui ens faci petons a l'ànima...

Quiero un amor de todos los instantes

Quiero un amor de todos los instantes,

aunque no sea un amor para la vida;

quiero un amor con la ansiedad del antes

para después del ansia desmedida.

Quiero la fe de todos los amantes

en este solo amor, ver contenida:

tumulto de horizontes trashumantes

y luego, claridad de agua dormida.

Quiero un amor transfigurado en fuente

de todo florecer: fruto y simiente;

a tal único amor, mi amor sentencio:

aquél de la impaciencia y el latido

y la fiebre y el grito y el gemido

y el difícil momento del silencio.

(Julia Prilutzky)

Em sento així...

Aquests dies, que una il·lusió gens realista manté moltes de les persones que m'envolten esperant demà, per "votar", em sento, del tot, agredida.

Verbalment, enteniment, però us ben asseguro que és així.

He dit, munts i munts de vegades, alt i clar, que estic del tot a favor de fer consultes, ho he escrit i fet públic. També a favor de la del 9N, si aquesta, fos seriosa, que no ho és.

No he fet mai campanya via correu, personal, ni mòbil. Sí expresso a les xarxes les meves opinions, sóc, i em sento, lliure per fer el mateix.

Però digueu, cal que via whatsapp rebi un munt de vídeos, imatges, escrits etc... no animant-me a participar, no no, exigint que ho faci. De la mateixa manera ho rebo al meu correu personal i no ho trobo just. 

Senzillament, ja fa dies que em limito a no respondre, ni tan sols ho miro.

El que més m'indigna és que em busquin, cerquin, per discutir i quan dic, jo no aniré, apart de preguntar què votaria, visca el secret, em diuen unionista, espanyolista etc... És a dir, si vas a votar i votes no, malament, i si no votes, també.

Em sento no sols agredida, sento que em volen fer sentir mala catalana, mala ciutadana, està passant que qui no volem participar som l'enemic, i NO ÉS AIXÍ.

Jo vaig a votar quant les eleccions, consultes, etc.. tenen un sentit, són legals i democràtiques, no un joc polític per veure, literalment, qui la te més grossa, Mas o Rajoy.

En això s'ha convertit la pseudo consulta.

Digueu, els que em llegiu, o teniu el meu mòbil, correu personal etc, us he fet mai campanya jo a favor dels meus?, NO.

No em semblen malament les campanyes ciutadanes, no pas!, em sembla malament que persones en les quals he confiat ara em vegin com l'enemic sols per defensar altres opcions.

Sóc CATALANA, se menfot pertànyer, o no, a Espanya, sóc ciutadana del món, estic en contra de les fronteres, tot ésser humà hauria de poder viure i gaudir on vulgui, de manera respectuosa i decent.

No us adoneu que mentre esteu ofuscats amb aquest tema cada cop ho tenim tot pitjor?, que això és la xocolata del lloro, que en Mas sap, del cert, que així no anem bé, però és clar, mentre parlem d'això oblidem la sanitat, educació, pobresa i FAM al nostre país... segueixo?.

Si us plau, sols demano que em deixeu defensar el que jo vulgui sense agredir la Joana, ella, no ho ha fet mai!
Per cert, que ningú voti per mi, jo ho faré quan calgui.

Un final gens feliç...

Alguns dies de festa, si ja he complert el meu propòsit d'anar 3 dies a la setmana al gimnàs, el diumenge surto a caminar. Això vol dir fer entre 7 i 9 quilòmetres acabant la volta al passeig marítim, debilitat de contemplar ones...
Els dies que ho faig sola, sense en Biel, al que cuido cada 15 dies, acostumo a dur un llibre, llavors, sec mitja horeta vora el mar i a part de descansar, llegeixo.
Fa uns dies em va passar una cosa que em va impactar, per això ho he deixat "reposar".
Vaig seure després de la caminada al costat de Sant Simó, hi ha un petit parc infantil que a l'hora que jo arribo, al voltant de les 9:30, encara és vuit.
Obro el llibre i veig una nena petita que juga, els ulls em volen cap a ella i ella em fa un somriure, jo, li torno.
Del banc del costat s'aixeca una dona, ràpida agafa la nena i em mira molt seriosa.
La meva cara és de sorpresa total, no entenc què li passa.
Em pregunta què li vull a la nena, que la nena és seva!... jo estic del tot estupefacte!
Em surt del cor la resposta... Sols li he fet un somriure, resposta del seu, no li vull res, tinc 4 fills i filles, 2 joves, 3 néts, 6 germans i germanes i 2 ex marits i no sé quants nebots i nebodes, creus que vull alguna cosa més?
Ella va deixar la nena a poc a poc a terra i molt seriosa es va disculpar. La nena, crec que acostumada a les sortides de la mare, va seguir amb la pala i el cubell com si res, la mare va seure al mateix banc que jo i em va explicar una trista, molt trista, història de maltractaments i assetjament, d'un ex que no paga pensió però se li vol endur la nena. Sols per torturar la mare, que mai ha cuidat la filla.
Està a Mataró de passada, a casa d'una amiga i porta la nena a jugar a primera hora i al vespre. Per por...
Jo, reconec, no sé què dir, per una vegada no tinc paraules.
Les dues mirem la nena, i estem en silenci, la dona està més tranquil·la, li pregunto si li cal alguna cosa, em diu que no, que gràcies i que la perdoni, que per la filla perd el cap...
Jo li vaig que dir que l'entenc, molt bé, però que no pot viure amb aquesta angoixa de manera permanent.
Veig que dels vàters propers surt una noia jove i s'acosta ràpida a nosaltres, li demana amb la mirada qui sóc, ella la calma, és l'amiga que la té recollida, havia tingut una emergència.
Al moment varen marxar, disculpant-se de nou, jo les vaig acomiadar amb un somriure.
No vaig poder llegir, ni mica, de vegades la por de les persones ens poden traspassar la pell, encara estic impactada.
Aquest dia, la meva caminada per Mataró, no va tenir un final agradable.