Tinc dues amigues, d’aquelles que la confiança fa fàstic, amb les que mantinc un debat inacabable, d’aquells que deixem per avorriment total. És impossible que ens posem d’acord.
Una ho denomina “la otra”, (en castellà sona més dur), la segona ho denomina “cazamaridos”, (pel mateix motiu), jo en dic “qui té el problema?”.
Parlem del marit d’una coneguda que l’ha deixat per una pardala jove, sud-americana, cosa que per elles és encara més greu.
Trobo molt sexista, i injust, donar la “culpa” a la noia, a la fi, qui estava casat era ell i no li va dir fins que feia mesos que estaven junts.
Elles, diuen, no els hauria passat i noi… com ho saps?, si un paio, o paia, et vol enganyar, doncs en tindrà disposició i si li surt, ho farà.
Les tres estem d’acord en una cosa, nosaltres no sortiríem amb un home casat, ni que una sempre diu… el problema el té ell, no jo…
Doncs no!, jo mai faria el que no vull que em passi a mi, no enganyaria una dona doncs no vull ser enganyada.
Això té doble moral, la nostra coneguda va saber fa temps de la seva infidelitat, però… segons ella va intentar resoldre la situació, ni que per mi no ho va fer de manera correcta. Va anar a trobar a “la otra” i la va avergonyir a la seva feina.
Per quin motiu no li va fotre el moc al marit?, l’infidel ha estat ell! Jo li hauria posat la maleta a la porta el mateix dia de saber segur el que hi havia!
Senzill, aquesta parella són de família “bona”, ella no vol perdre posició i per aquest motiu va aguantar mesos.
Ara, ell, ha agafat la porta i l’ha deixat amb quatre criatures, encara petites. Va plorant per les cantonades i nosaltres ja li diem, a la merda! Que el donin.
Sabeu el pitjor?, segueix culpant l’altra dona, el seu marit és una víctima de les seves corbes….
Total, aquí estem, debatent un tema que mai ens posa d’acord. Intentant, quan ella es deixa, animar la coneguda, ni que tampoc ens en sortim massa bé.
La carn és feble….