dimecres, 6 de desembre de 2017

El mercat de les pomes....



Pot semblar un títol un xic avorrit, però, creieu, no ho és gens.
Tenim multitud de pomes, vas al mercat, de dia o de nit, i costa decidir-se, la varietat, de per si ben ample, fa dubtar entre el gust i el color, no és pas senzill.
Tenim les típiques pomes "de casa", de Girona, de Lleida, fins i tot de Tarragona. Són les pomes conegudes, les que sabem quan aguanten, si són, o no, gustoses, fins i tot si són dolcetes.
Tenim les pomes més "castizas", diguem més espanyoles, acostumen a ser saboroses però no acaben de combinar bé amb els pastissos, amb el dolç, ni que potser, per al saladet... si fan.
Tenim les pomes, diguem... de països més càlids, pomes potser no tan temptadores a primera vista, però que un cop dónes la primera queixalada, descobreixes sabors, i olors, ben desconeguts. Les mossegues i tanques els ulls, de tan intens com és el seu sabor...
Tenim pomes asiàtiques, aquestes amb noms més complicats, de raça més petita, però, per un mos, ja van bé!
Després les nòrdiques, aquestes, de gust un xic pansit, a mi, personal-ment, no m'atrauen gaire, les trobo bastant "saborías".
Per acabar, tenim les pomes sud-Americanes, aquestes, acostumen a ser farinoses, de pell més fosca, de sabor més intens i sobretot, piquen i molt.
Com podeu veure, el tema de les pomes, el mercat, a taula, al llit, al taulell de la cuina... he dit al llit?, parlàvem de pomes?, segur?
Crec que vaig al mercat....

La imatge, d'aqui.

divendres, 1 de desembre de 2017

Cercles...



Hi ha una cosa que crec és ben significativa quan et fas gran, que no vella, vells els mobles i les sabates, aquesta cosa, per mi i al meu entendre, és que limites els teus cercles vitals.
Que són els cercles vitals?, les persones que t'envolten, les amistats que freqüentes, la gent amb qui penses i tens ganes d'estar i compartir.
Trobo que quan ets més jove, t'agrada conèixer molta gent, entrar i sortir amb tothom, la gresca sorollosa i ara, passats els cinquanta, doncs valoro unes altres coses i persones.
No vol dir que abans no les valorés, no pas, vull dir que gaudeixo amb altres coses i sobretot, en més "petit comitè".
Cada vegada gaudeixo més de la meva família, sempre ho he fet, ara és com una celebració cada trobada, amb aquests néts que no paren, i esgoten, però que sempre em treuen un somriure.
M'agraden els soparets petits, de poc soroll, on els i les assistents poden dir suaument què pensen o senten.
M'agraden els somriures sincers i compartits.
Les estones de conversa íntima i assossegada, sense estirabots.
El meu cercle s'ha reduït, ho reconec i accepto, no tinc necessitat de tenir moltes amistats, he de poder confiar en les que sé ho són de cor.
No suporto la hipocresia, les capelletes, el fet de xiuxiuejar per no ser escoltat.
Vull poder parlar clar i amb sinceritat, no vull freqüentar gent que ni m'aporta, ni hi confio.
Vull un cercle, estic gairebé obsessionada a tenir-lo, de confiança, d'amistat sincera, no cal que sigui diària, ni setmanal, ni tan sols mensual, ha de ser, senzillament, el meu cercle estimat.
No em calen sopars cars, ni grans despeses per compartir, per ser feliç i sentir-se estimat, no cal gastar diners. Podem passejar, mirar, parlar, caminar, sentir l’aire del mar...
Pocs, però bons i bones.
No em demaneu falsedat, la meva cara,
paga, no vull que siguem cent, vull que els i les que siguem, ho siguem de cor.
Vaig pel bon camí.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Carta a l'amiga...


Carta oberta a l'amiga que vaig fallar, almenys així ho sento.
Han passat uns anys, ara, més que mai, m'adono del que vas patir, del que vas passar, que la teva angoixa era molt més gran del que jo veia, palpava o escoltava.
Ara, en la distància del temps i donat que estic passant el mateix, no puc entendre que no en fos conscient en el dia a dia compartit.
Una cosa és certa, vaig intentar posar pau, suavitzar la situació, fins que la moral em va fallar per la mort del meu germà i us vaig dir que em negava a estar al mig.
Deia, en començar, que ara és quan hi veig clar, no sols per patir una situació similar, també perquè la distància en el temps ha fet que vegi el teu dolor i patiment del moment.
Em vas avisar, però ni així vaig ser conscient de la malícia i traïdoria.
La cosa té difícil solució, l'assetjament i les pressions augmenten amb el dia a dia, les rebequeries i voler tenir sempre raó, caigui qui caigui.
Poc més puc fer que intentar mantenir el tipus i fer, com sempre, el que toca.
Fa poc, en persona, et vaig dir que ho lamentava.
Ara et vull demanar perdó, des del cor, lamentant molt no haver-ho fet abans, ho sento.
Sé que no m'ho tens en compte i també sé que ho entens, avui ho he volgut fer públic, el meu suport, ni que sigui tard.
Tu ja m'has donat el teu, m'has animat i donat forces, gràcies.
Sempre ens quedaran el foc i les caminades per les vinyes, sense males influències ni assetjaments.

Gràcies per ser-hi.

dimecres, 22 de novembre de 2017

Voluntariat, voluntariosa....




Una de les coses que sempre he volgut fer és voluntariat. 
Van tres intents, de moment, sols un ha funcionat.
Amb gairebé trenta anys, ja amb uns fills quasi adolescents, vaig ser voluntària de "STOP Sida", una de les primeres entitats al respecte i que es trobava a Barcelona, just al "barri xino", no sé si existeix encara.
Es tractava de fer companyia a malalts de sida, llavors una malaltia molt desconeguda encara, malalts que les famílies no podien, o no volien, cuidar.
Anaves a l'hospital, xerraves amb ells, llegies alguna cosa, els hi donaves la mà i durant un parell o tres d'hores, algú vetllava per ells.
Era molt emotiu, potser massa, quan va morir la segona persona que vaig acompanyar, em van poder les emocions, em vaig derrumbar i vaig descobrir que era del tot impossible no implicar-se, no plorar, no sentir aquella mort com teva.
La mateixa associació em va aconsellar que no seguís, i ho vaig deixar.
Vaig aparcar aquestes intencions.
No fa tant vaig intentar-ho de nou. Una entitat de Barcelona, Barcelona Actua, fa diverses activitats, totes relacionades amb un voluntariat actiu i desinteressat, el que jo vull.
M'hi he acostat dues vegades i sense implicar-me, ja he patit.
Admiro, es veu a la primera, la gent implicada, amb ganes, la gent que dóna menjar, que prepara un plat a casa i el comparteix amb persones desconegudes que viuen al carrer, amb nens en perill de risc social... mil coses.
Però vaig marxar entre indignada i emprenyada, trista de nou. La societat és molt injusta i valorem coses de les més estúpides mentre tantes persones, sense que les autoritats ho arreglin, s'arremanguen i donen el que poden, temps, menjar, roba, diners....
Gent que no té res i somriu agraïda.
És evident que el meu voluntariat no passa pel tracte directe, m'implico i pateixo i no se si amb el temps això canviarà, quan em jubili era un dels temes que hi volia dedicar més temps...
De moment em quedo amb la Caminada de l'Alzheimer, aquesta no és de tracte directe, de moment hi estic poc implicada, però també de moment, no em fa patir.
I jo que creia que era una dona forta tu....
Cal fer voluntariat, cal i molt, jo no he trobat el camí, però no defalleixo pas.


divendres, 17 de novembre de 2017

No hi vull pensar...


No hi vull pensar...
Si ho faig,
els veig,
amb tanta claredat,
que els sento.
Un calfred intens,
profund i plaent,
em recorre.
No hi vull pensar,
però la imatge apareix,
al seu darrere, tu...
I tanco els ulls,
i et deixo fer,
els deixo fer.
Els teus llavis ho saben,
el com i l'on,
els "tempos" i la durada.
Cada cop,
cada instant,
em dic que no hi tornaré,
t'esquivo,
no et penso,
però la imaginació...
Darrere els teus llavis,
hi ha el teu somriure,
la teva llengua,
tot un munt de plaer.
Et deixo fer,
de nou,
no penso, tanco els ulls,
em deixo portar,
esclato i...
Torno a pensar,
no cauré,
no ho faré,
no repetim.
Però veig els teus llavis,
ja no penso,
sense senderi,
sols queda el plaer.
Gaudeixo,
en acabar,
esgotada, relaxada,
llavors manarem,
jo i els meus llavis.
Gaudeix.

(Deixeu la rima de costat, sentiu....)
La imatge d'aquí.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sabeu què he vist?


I sabeu què he vist?
Gent amb les mans alçades, netes, lliures, al vent.
Davant armes per dissuadir, davant cascs i porres.
He vist estirades de cabells, gent volar, literalment, amb violència inusitada.
Sabeu què he vist?
Circular munts de cotxes de policia que ahir no venien per protegir-los.
He sentit angoixa, por i no pas per mi.
Sabeu què he vist?
Un president, no... dos presidents ineptes.
Un presumint que ha sotmès, l'altre... que ha guanyat.
Sabeu què he vist?
Que la falta de diàleg i la fatxenderia ens ha deixat desemparats.
Sabeu què he vist?
Tant és si vols o no la independència, de veritat, tant és.
Avui he vist un estat policial vergonyós, pals, coces i porres contra innocents.
Sabeu què he vist?
Que avui, més que mai, hem d'exigir diàleg, feina, cobren per això no?
Sabeu què he vist?
Que l'estat d'angoixa, neguit i abatiment.... en té per temps.
He vist governants incompetents i he vist d'altres que no són contundents.
Sabeu què he vist?
Que tots tenen la imatge que buscaven, extrems inacceptables.
I el poble, no s'ha pogut manifestar, ni en to de pau.
Sabeu què he vist?
Que no tinc bàndol, ni afectes, cap costat, estic, del tot, sense pàtria
Mal vista per dos costats que no em representen, i sóc part del poble.
I em nego a escollir, sóc persona, catalana i punt.
Avui, gairebé no hi veig, pateixo massa.

(Avui, si us plau, sigueu benèvols amb mi, avui, de veritat, estic rendida. Recordeu que no sóc l'enemic)

dissabte, 30 de setembre de 2017

Vull ballar!!

Sí!!!

Fa dies que hi penso. Deu fer més de tres anys que no surto a ballar i ara, si, ara que no puc moure gaire les cames, bé, una d'elles, en tinc unes ganes boges.
Tinc ganes de ballar, de moure el cul, de la sensualitat de tantes cançons, d'aquella mà a l'esquena que et porta... bé, de moment pocs valents han aconseguit guiar les meves passes, de galta amb galta, mans creuades, en tinc moltes ganes.
I asseguda al bus, amb els meus inseparables cascs de color rosa, mocs els pes inconscientment, i taral·lejo suau, i el conductor em mira de reüll i somriu, em poso vermella, però jo, per descomptat, a lo meu.
I camino pel carrer, feliç, escoltant, pensant, recordant i desitjant.
I al despatx, on la feina de vegades és rutinària i sempre, vaja, el 90% dl temps, estic sola, poso la música baixeta i suau, i m'adono que segueixo les cançons i per sota la taula els peus també.
I és clar, ara he de buscar amb qui fer l'escapada a Barcelona per ballar, les amigues que anava ja no surten de nit i ostres tu, no és senzill.
I poso música a casa, però clar, el menisc trencat, de moment, no em deixa ni fer voltes ni massa encreuaments, però el cul sí, aquest segueix la música mentre faig el llit, la pols, el dinar, tant és.
Cony que vull ballar!! Qui s'anima?
Ballem, ballem, que el món s'acaba!


divendres, 22 de setembre de 2017

Estat de preocupació, (permanent)...


Qui diu que quan els fills són petits pateixes més, per més coses, està ben equivocat/da.
Parlo, per descomptat, i com gairebé sempre, de com ho veig jo.
Quan són petits, i més si ets una mare novell, pateixes per coses bastant insignificants, petites, del dia a dia, però com va sempre amb tu, els cuides i vigiles, d'alguna manera pateixes, però controles. No sempre, cert, però la proximitat i la infantesa no són tan complicades, són descobriments diaris, pupes que arregles amb petons, nits de no dormir, la varicel·la, constipats, des del meu punt de vista, coses assumibles.
Però és clar, els fills i filles creixen, s'obren camí a la vida, amb més o menys encerts, amb més o menys errors, com hem fet tots i totes, ens equivoquem, s'equivoquen i nosaltres, seguim patint.
Volem que els seus camins siguin suaus, però els hem de deixar caure, ser allà si els cal una mà, però sempre, respectant el seu jo, la seva llibertat.
Això no treu, almenys a mi no, que patim, sóc patidora de mena, sóc patidora sense remei, i ho amago, dissimulo, intento que no es noti però jo, amb fills i filla adults, segueixo patint i sé, ben cert, que no canviarà.
Conec mares que no són així, si volen alguna cosa que vinguin, em diuen: ja els he ajudat prou, per mi, això, no és concebible.
És evident que no m'hi poso, puntualment opino, sempre quan pregunten, i no sempre m'explico com vull, però tinc assumit, molt, que jo vaig néixer així i així moriré.
A la fi, jo vaig decidir ser multi mare no?
Té raó la meva amiga Encarna, un dia li vaig preguntar quan s'acaba de patir pels fills/es, ella, sempre tan ferma em va dir: quan et moris.
El fet de no veure'ls sovint, no impedeix que no hi pensis. El fet de no envair els seus espais, no és pas despreocupació, el fet de fer la teva vida, no diu que no siguis allà, com sempre i per sempre.
Si d'alguna cosa puc estar orgullosa a la vida, i ho estic, ni que no quedi bé que ho digui jo mateixa, és que crec haver estat una bona mare. M'he equivocat, i tant, i més amb la meva de vida que no pas amb el referent a ells i ella que sempre, sempre, han estat i anat amb mi.
Si miro enrere, estic satisfeta, ser multi mare, no ho hagués pas canviat, altres coses potser sí, però aquesta... NO.
I allà on he fallat, que també ho he fet, sóc dona de caràcter, però sóc humana, he sabut demanar disculpes, mirar de parlar i encarrilar.
I encara que sovint hem estat en desacord, sempre hem mirat de retrobar el camí.
L'edat no em canvia, les parelles que he tingut, les que pugui tenir, sempre m'han sentit dir el mateix, primer els nens i nena, sempre, primer. Són grans, però són el més important. La resta, sempre pot esperar.
Sóc, he estat, refotudament afortunada.
Ja em perdonareu, avui estic toveta, és el que hi ha. Pot ser l’ambient, els sentiments, la tendresa o potser la crisi dels 56….

diumenge, 17 de setembre de 2017

Pèrfida...


Segons el diccionari: Deslleial, infidel, traïdor, mentider....
Pèrfida!

divendres, 15 de setembre de 2017

No sóc l'enemic....


Per pensar diferent, per sentir diferent, per veure les coses d'una altra manera, per pensar que falta diàleg i ganes, no, jo no sóc l'enemic.
Sóc l'amiga i companya que tants cops has compartit sopars, caminades, cafès, jornades de gresca, també algunes estones de dolor i abraçades en situacions complicades.
La que t'ha escoltat. La que tu has escoltat i consolat, acompanyat i abraçat.
Sóc la mateixa persona que un dia et va fer confiança i et va donar el número del seu mòbil, aquest que tan poca gent té. Per tal que en fessis un bon ús, perquè em trobessis si et calia que hi fos, escoltar-te quan et calgués, hi crec que sempre he estat aquí.
Sóc aquella que un dia vas trucar de matinada, desanimat/da per penes d'amor o de feina, la que mai ha rondinat per ser fora d'hores.
Sóc l'amiga que t'estima, et respecte, la que malgrat treballar en el "tema", mai t'ha fet campanya, mai ha intentat canviar les teves opinions, mai, però mai.... ni tan sols ha mencionat que ho pensis.
No, no sóc l'enemic, i ara, que em sento atacada, agredida, incompresa, estressada amb aquesta situació, jo, que ni tan sols em manifesto a casa, la llibertat per sobre de tot!, ara, deia, em sento, del tot violentada en la meva intimitat.
Camino, poc, però quan ho faig i trobo persones com tu, que em busqueu, em cerqueu, gairebé em perseguiu, per dir-me el malament que ho fan, que no pensar com vosaltres és dolent, que els "meus" tal i tal... no és pitjor el que tu fas enviant-me centenars d'imatges, de vídeos, de "memes", i veient que no et responc, que no vull entrar a debatre, que segueixo sent la punyetera Joana, bo i així, insisteixes, insistiu.
I resulta que no m'he de sentir així, que sols vols, voleu, que vegi la "llum"....
Democràcia dius?, tu, vosaltres, que no em respectes?, que m'assetges contínuament?, que després de tants anys em veus com de l'equip de les "ombres"? Quina democràcia voleu?
NO, democràcia és una altra cosa. I el respecte, lo primer de tot. És el lliure pensament. És parlar sense estridències, sense avasallar, sense insultar, tan sols, per pensar d'una altre manera.
Si no us deixen votar, no és pas culpa meva no?. Us sentiu agredits per l'estat, dieu, i jo?, per vosaltres.
Jo, no sóc l'enemic. No m'agredeixis més.
Vindran temps, millors... espero.... de moment, sols veig núvols negres.
(Ja tinc silenciades 7 persones i 3 grups al mòbil, trist, molt trist)

diumenge, 10 de setembre de 2017

Por al compromís...



Ahir a la tarda, mandrejant al sofà, després de dinar, vaig posar una pel·lícula a TV3, l'única cosa que ara mateix s'hi pot mirar...
A aquesta, d'amor, d'històries d'amor, de vida, parlaven de la por al compromís, principalment de persones adultes amb experiència a la vida, en relacions passades.
No era una pel·lícula pas excepcional, però un dissabte a la tarda, relaxament i poc pensar.
Mentre anava evolucionant la mateixa, jo anava rumiant que, en alguns aspectes, tenia molta raó.
Per quin motiu ens costa tant compromentre'ns?, no parlo sols de l'amor, la por a patir sempre ens encongeix, ens fa ser cauts i mentre ho som, no sols no sentim total-ment, també podem deixar passar ocasions que no és repetiran. Parlo, en general, a la vida, poques persones és comprometen seriosament, a defensar el que creuen, a creuar aquella línia que ens significarà per sempre. Ens fa por ser catalogats, assenyalats, destacar en coses que no fa la majoria, potser per por del què diran, potser per cert respecte, perquè sabem que a les xarxes ens fotran canya... 
Els compromisos s'han de complir, almenys així ho crec jo, potser, també, la por de no complir els mateixos, ens atura.
Ens podem comprometre amb moltes coses, persones, entitats, família, amics i amigues, però i amb la parella?, potser considerem aquest compromís més feixuc?.
Quan fa anys que estem sols i soles, que tenim una zona de confort establerta, uns sentiments controlats, una casa muntada i sense ingerències.... és molt complicat tornar a confiar, tornar a comprometre'ns, tornar a obrir portes i finestres.
Però com era d'esperar, la pel·lícula, va acabar bé, ella, la protagonista, accepta el compromís i començar de nou, sense rancúnies amb el seu passat.
No podia ser d'una altra manera, no?.
Acceptem el compromís, en l'àmbit que sigui i sense por, si no estem a l'altura, sempre podem demanar disculpes i tornar a intentar-ho. No ens rendim!
Volia fer un escrit positiu i d'ànims, no sé si ho he aconseguit.

Hi ha un moment per per pacient i un moment per ser prudent.

divendres, 8 de setembre de 2017

L'estiu i els llibres... (Escrit per Skorpio)


Ho he de dir els llibres i l'estiu? 
Sóc una bona lectora, no vull dir pas que llegeixi molt bé, vull dir que sóc una lectora habitual, diària, de llibres. 
Si hagués de dir quin tipus de llibres m'agraden, em resultaria gairebé impossible definir un estil literari. Llegeixo gairebé de tot, gairebé, no de tot. A la tardor - hivern, no sé el motiu, m'agrada la novel·la històrica, la poesia, la de misteri.... 
A la primavera – estiu, m'encanten les policíaques, d'acció, assassinats i perquè no.... alguna romàntica... 
La meva dèria lectora ha format part de mi tota la vida, recordo un llibre a la meva tauleta de nit sempre, de molt jove, abans de dormir és, de ben segur, el meu moment preferit, desconnecto del meu dia a dia, de feina, canalla, quan hi havia, mals de caps en general... és la millor pastilla per induir al descans. Però... l'estiu és el meu moment preferit, puc llegir a qualsevol hora, de fet hi ha qui fa broma al respecte, que a casa sempre hi ha llibres. Segurament, ara mateix, són l'únic vici, confessable, que tinc. No puc passar per una llibreria, entrar i sortir sense cap llibre... ni que em faci el propòsit de no comprar cap, sempre cau algun. 
És una manera sana d'evadir-se, d'imaginar, de somiar, d'aprendre, sí... d'aprendre moltes coses. Una manera de gaudir d'aquestes hores del migdia que la calor no ens deixa sortir, el ventilador, el tallat, una bona cadira i el llibre... 
Puc tancar els ulls i veure els escenaris de Noruega on el meu poli preferit, en Harry Hole, resol els assassinats. Puc imaginar aquella platja on algú s'enamora i perd el cap, cal imaginar, somiar, cal gaudir amb la lectura, tant és el tipus de lectura, llegir, és vida! (Per mi, és clar). 
Sols hi ha un llibre que m’algrat els tres intents, no he pogut llegir, ja he desistir, El Quixot.
Els llibres són cars, per mi, jo els hi trobo, però de moment, i mentre pugui, la meva biblioteca creix i creix... fins a la propera donació, arriba un punt que no queda una altra. Agafeu un llibre i proveu, si us doneu temps, podreu gaudir tant com jo. 
Espero que hagueu tingut un bon estiu!

(La foto és per endolcir l'ambient actual....)


dimarts, 5 de setembre de 2017

Odi....

Fa dies que no dic gaire cosa, concentro la meva energia, mai més ben dit, a llegir, xerrar algunes estones, mirar alguna sèrie i poc més. La resta, se l'emporta la feina. Anar ranca és el que té, costa tot el doble.
Com puc caminar poc, surto poc.
He intentat estar lluny de tota aquesta informació, desinformació, que corre. D'un costat i de l'altre, tant és. La cosa és veure qui menteix més o la diu més grossa.
He vist imatges esfereïdores, dels atemptats, dels morts i mortes, que no hauria volgut veure, però principalment, hauria volgut que no passessin.
I aquí, que som tan internacionals i assenyats, què fem?, la guerra de les banderes. No del respecte als morts/es i famílies, no.. no...
Aquí traiem l'odi a passeig, la visceralitat contra qui no pensa com ells. La imatge d'aquestes dones estripant cartells en castellà en són una mostra evident. Em pregunto, no ho puc evitar, si en varen trencar en anglès...
després que si els mossos ho fan bé, o no, que si la policia, que si la guàrdia civil... potser penseu que les persones afectades els hi importa una merda això?, han mort persones, deixeu de tirar-vos pedres i aneu per feina pebrots!
La poca gent amb qui he parlat d'aquest tema, és que no en vull parlar que m'emprenyo, uns que sí és que Espanya no sé què, els altres que si els independentistes no sé què...
A mi, personalment se menfot. Del tot!
Aquesta situació que vivim, ara sí, ha crispat l'ambient, famílies, companys i companyes de treball, persones que són amics i amigues de tota la vida i s'emprenyen per les banderes. No m'ho han explicat, ho he vist.
Potser, si tots i totes, plegats, veiessin el desencant, el desànim que generes, la indiferència... i sobretot, l'enorme fàstic que ara mateix em fan, en general, recapacitarien.
Ara que hi penso, cal tenir cervell per això no?
Quina pena més gran genereu....
En el fons, tant us fa el que ha passat, sols esteu a lo vostre. Els d'aquí, i els d'allà.
I tot això, va deixant restes, va fent enemistats, va generant un radicalisme excloent contra qui pensa diferent, qui sent i ho veu diferent.
Van fent pàgines on parlen de democràcia. Quina democràcia quan practiquen el feixisme més antic, la des acreditació, la vilesa, la falta de respecte, contra qui pensa d'una altra manera? 
La xarxa va plena d'insults al respecte.
Jo no sóc l'enemic per pensar diferent, i tot el dia rebo missatges independentistes al meu mòbil, jo, em limito a no respondre, sé que ho fan per fotre la Joana.
Ni que la Joana, jo, ara mateix, no vull escoltar, sentir ni veure, de tan tipa com estic.
I digueu, qui netejarà tota aquesta merda escampada?, dubto que es pugui fer.

I trista, molt trista...

dimarts, 29 d’agost de 2017

Retalls d'estiu...

No hi ha cap dubte, s'ha acabat el bo, sempre dura menys del que ens agradaria, però... les vacances es van acabar i jo... he tingut un estiu deliciós.
Ha estat un estiu de retalls variats, plens de colors, molta tendresa, coses i persones noves i per sobre de tot això, ha estat un estiu familiar.
He gaudit una setmana amb el fill gran, en Carles, i la seva família, a Queralbs, els que em llegiu fa temps sabeu què significa aquest lloc per mi, pel meu esperit i la meva vida. El meu paradís personal, aquest any, l'he compartit i ha estat, del tot, un èxit.
Hem caminat, parlat, jugat, menjat, compartit.... espero que ho tornem a fer.
Després, va venir l'única "pega" d'aquest, en arribar a Mataró i sols caminant, m'he trencat el menisc, trobo a faltar com l'aire caminar... no he agafat la baixa, ni ho faré si no és indispensable, però ha estat una pedra al meu estiu que trigarà a tenir solució.
Com no podia fer més vaig seguir els plans d'estiu i vaig marxar cinc dies a la Rioja amb el meu germà Mingo i la seva dona, la Rosa.
Laguardia ha estat el nostre quarter general, des d'allà hem visitat molts llocs, a l'anar amb cotxe no ha estat tan feixuc per mi.
N'he quedat ben enamorada, no sols del seu vi... els paisatges són imponents, el menjar fantàstic i les postes de sol... ufff...
Hi tornarem, n'estic ben segura.
La resta, doncs soparets familiars, amb la meva nena Elisabet, amb amistats, amb gent que m'estimo i m'estima, tendresa, lectura... no poder caminar incentiva això. 
He fet anys, com cada estiu, i he gaudit dels meus nens, nenes i de la gent que no vull que falti mai aquest dia. Regals variats, colònia, entrades al Club de la Comèdia, un penjador, una camisa, un penjoll, llibres, xocolata... Desperados... espelmes perfumades per les nits especials....
Un estiu de deu, sense dubte. 
El genoll?, veurem què em diuen el... 8 de novembre!, sort que és urgent...
Ara a esperar el desembre que tinc pendent el regal de Nadal del meu nen Australà, Daniel i el meu gendre, Albert, ... anar a Sidney!, i amb l'aniversari va venir una escapada a Tasmània!
No cal dir que tinc la millor família del món i que cada dia que passa, els tinc més presents.
Com ja sabeu, una imatge val més que mil paraules.

Queralbs





























Laguàrdia









Logroño, carrer Laurel, com no!






Aniversari, i van... 56!





dimecres, 9 d’agost de 2017

Estupidesa humana, o com convertir el bo en dolent...

Ahir vaig tenir el gust, plaer, satisfacció... de gaudir 6.30 hores, si... 6.30! de la sala d'urgències de l'hospital de Mataró.
El mal gest del genoll, diumenge, mentre caminava, em fa mal, per tant, carregada amb un llibre ben gruixut i paciència, vaig anar a urgències.
Com sempre el personal molt atent i professional, no sé com no fan una revolució més gran per les condicions laborals que tenen, saturació absoluta.
Sis hores llargues... 4 i escaig per ser visitada, la resta, radiografia i sortir sense diagnòstic. Doncs després d'aquest periple, que fins i tot jo trobo increïble m'agafés tan bé la situació, el llibre que portava va ajudar, em diuen que torni avui a demanar hora per una ressonància magnètica i pel traumatòleg... La prova, URGENT, fins al 6 de setembre, el trauma... ni se sap, ja m'ho diran!
És a dir, amb sort, molta sort, en tres mesos sabré segur si tinc el menisc trencat o no.
Dir que això és tercermundista es queda curt.
Ahir, allà, mentre esperava, sola, asseguda a aquestes cadires dures i incomodes, he pensat que hauria estat bé tenir de companyia d'algun dels i les amics/gues independentistes que tinc, tan sols perquè em donessin una explicació del motiu pel qual la sanitat, aquí, és una enorme merda. Per quin motiu hem passat de ser un exemple a patir la més trista de les situacions mèdiques imaginables.
No en poden culpar a Espanya, les competències són d'aquí, però és clar, entre propaganda, urnes, ambaixades fantasma i actes propagandístics no deu quedar diners per condicionar la sanitat.
El del serrell que té feina a fer pantomimes i el del plasma que és, senzillament, imbècil, tant els hi fa el poble, les persones, prou feina tenen a veure qui la té més llarga, La Moncloa o la Generalitat. Tema a part la sala, amb un munt de mosques i mosquits, com al tercer món, la següent, porto mosquitera.
Llavors urgències de què?
He pogut llegir la satisfacció d'alguns polítics, del fet Mataró sigui la vuitena ciutat de Catalunya, 126.000 habitants, queda clar que no està preparada per ser-ho. 3 setmanes per una visita al cap, no hi ha aparcaments enlloc, sempre estem col·lapsats, i aquesta, la de l'hospital, és una més.
Quedi clar, no m'hi anava la vida, ahir m'hi va anar la mala llet davant d'aquesta merda tan enorme.
D'això no se'n parla.
Ara veig al Caprgròs la notícia que estan superats, ja ho poden ben dir, el seu si és paciència!
La sanitat pública, com diu una dita castellana, "Entre todos la mataron y ella sola se murió"
Colla d'incompetents que ens governen....

El doctor Xose López de vega em passa aquests dos escrits que presenten a polítics i al Consell rector del hospital, no oblidem que la sanitat, és cosa de tots i totes. Gràcies doctor.


LA IMPRESCINDIBLE I INAJORNABLE AMPLIACIO DEL HOSPITAL DE MATARÓ
Que el problema principal del Hospital de Mataró (CSdM) es estructural, es compartit per tots, incloent la Conselleria, però ni es posen solucions ni es fan previsions basades en les necessitats reals i la gerència planteja únicament canvis que no precisin inversions des de Conselleria, però que son un autèntic nyap, ja que al nostre hospital no tenim cap espai per fer ampliacions si no es a costa de altres espais tant necessaris com els que volen ampliar.
El progressiu deteriorament de la sanitat publica i que ja va començar abans de les retallades, es manifesta al Hospital de Mataró amb més duresa que a altres contrades. Quan tocava iniciar la renovació del centre, cap al 2008, arriben les retallades, no es fa res més que retallar també al CSdM i ara portem 18 anys sense inversions ni canvis, en un centre que te molts i variats problemes i al que la obsolescència de aparells, material i estructures, complica molt poder fer l’ atenció sanitària que precisa la població actual del Maresme Central.
L’ Hospital, s’inaugura l’any 1999, amb menys capacitat de la prevista per la població que tenia que atendre, que en aquell moment es calculava de 110.000 habitants (en lloc de 3 plantes i 450 llits, es fan no mes 2 plantes i 300 llits) i ja era petit.
Ara estem amb una població al 2016 de 266.709, més del doble de la del 1999 i s’ha reduït el personal sanitari global en un 20% i els llits de sociosanitari s’han reduït  en casi un 50%.
Aquesta situació provoca importants sobrecarregues del personal sanitari, amb les llistes d’espera en augment a primària en molts casos de mes de 3 setmanes per ser atesos, i el mateix passa a la especialitzada amb varies especialitats amb una espera de més de 6 mesos i quasi totes de més de 3.
Les llistes d’espera per proves o intervencions també augmenten, a pesar de que l’activitat al Hospital esta al màxim, gracies a la bona voluntat  del personal,  amb tots els quiròfans treballant matí i tarda tots els dies de la setmana, i amb la mateixa activitat que al 2010, quan el centre rebia més recursos econòmics per realitzar l’ activitat a la tarda.
Tots aquests problemes de sobrecarrega assistencial per l’augment de la població, es veuen agreujats per l’obsolescència de l’ Hospital i els altres centres dependents del CSdM per la manca d’inversions durant tots els anys d’existència del CSdM.
L’auditoria tècnica d’estructures i aparellatge feta al  maig de 2016 per una empresa externa, identifica i audita una mancança de inversions de 23,7 milions d’€ , dels que 10,5 considera que són urgents per reparacions i reposicions.  I estem parlant nomes de reparacions i reposicions d’aparells, utillatge i instal·lacions
Tenim el 80% dels aparells fora del seu període d’us (no 10 anys, si no 18 anys!) i el 30% que ja estan fora de catàleg i per tant no son reparables per no existir ja peces de substitució. La Generalitat, la principal responsable de aquesta situació de deixadesa encara no ha dit res, ni tan sols ha valorat quins recursos pensa aplicar per solucionar una situació que ja és molt preocupant.
Moltes exploracions diagnòstiques estan retardades per l’estat comatós dels nostres vells aparells, hiperutilitzats per  la sobrecarrega de pacients, amb el que cada dia hi han problemes tècnics, moltes vegades greus, que motiven freqüents reprogramacions i per tant més endarreriments i augment de les llistes d’espera.
Aquest crònica situació, com veiem,  és com una roda que va desenvolupant més alteracions, com la necessitat de desprogramar intervencions o visites no urgents per la manca estructural de quiròfans, aparells o consultes amb la capacitat suficient per atendre a la població actual.
Així doncs ens trobem amb un Hospital vell, que és petit des del principi i ara més, per atendre a la nostre població i per altre lloc, amb una Conselleria que no mou fitxa a pesar de 5 resolucions parlamentaries al Govern, instant-lo a resoldre els problemes de infrafinançament i infradotació del Consorci Sanitari del Maresme, i la única resposta  es que no hi ha diners, i ni es plantegen un termini per pal·liar aquesta situació.
Aquestes necessitats han estat plantejades pel Comitè de Treballadors al Consell Rector, que ens diu estar d’acord en que és un problema estructural, i també en fer un estudi de necessitats per elaborar un Pla Director, tot i que no ens diuen en quins terminis.
És evident i unànime que la causa principal d’aquesta situació es ESTRUCTURAL i que si no entomem el problema com és, no hi farem res amb solucions parcials, com la que ens planteja l’actual gerència de ampliar quiròfans, per altre part molt necessaris, però ho vol fer a costa d’altres espais de l’hospital igualment necessaris, i amb una despesa econòmica i d’hores de feina molt important i que seria millor mirar de evitar i fer la reforma real que cal.
Ampliar nomes quiròfans per fer més intervencions, quan ja estem a més del topall de activitat per metges, infermeres i personal sanitari en general, és molt agosarat si no es planteja incrementar personal i també consultes, dons una intervenció no és el fet de tenir un quiròfan, si no un estudi i proves prèvies per arribar a la indicació de cirurgia i després fer un seguiment de cures i controls mes o menys freqüents i llargs depenent de la complexitat de cada cas, sense parlar de la part administrativa.
Aquesta ampliació de 3 quiròfans, alterarà altres espais dedicats a consultes i a tractaments preoperatoris i postoperatoris, amb el que el desgavell està assegurat, i no te cap futur de solucionar els problemes estructurals que patim fa anys. El Gerent amb la complicitat de la Conselleria recolza un pegat baratet, tot per seguir a la seva cadira quedant bé amb els que el manen, essent conscient , de que com a tots els gerents, el seu lloc de treball canviarà en 2 o 3 anys i adéu, quedant-nos amb els mateixos problemes.
Existeixen solucions de futur, però que a la Conselleria no volen ni plantejar perquè precisa fer unes inversions, que per altre part no han fet mai al nostre centre, i que ja ens tocarien de sobres, si no fos per el poc redit polític que te aquesta població del Maresme Central. Per a ells sempre tindrà més redit de vots invertir a Barcelona i als grans hospitals i quedant nosaltres sempre els últims.
L’Ajuntament de Mataró ha ofert uns terrenys al costat del hospital per equipament sanitari i en el que es podria encabir de sobres el edifici del nou Sociosanitari, ampliant-lo per encabir també serveis en els que l’usuari no precisi passar per l’ hospital, com Consultes externes, Rehabilitació, consultes de Hospital de Dia geriàtric i de Medicina Interna, o inclús uns quiròfans de cirurgia sense ingrés (UCSI)  o per petita cirurgia.
Abans de començar a fer nyaps en el nostre atapeït hospital, caldria endegar ja el estudi de necessitats per elaborar el Pla Director de necessitats sanitàries del Maresme Central tal i com es va fer per el Sociosanitari, del que s’han consensuat fa pocs mesos les necessitats de atenció Sociosanitària a la nostre zona per una comissió participativa amb els representants municipals, els dels treballadors i els dels usuària junt amb els gestors de la nostra àrea, arribant a la conclusió de que es necessiten  un mínim de 163 llits de convalescència, mitja estada, pal·liatius i subaguts i a mes 162 llits de llarga estada. Tot això sempre que s’ampliïn les capacitats de Hospital de dia i Hospitalització a domicili. La única solució per aquestes necessitats és fer un nou edifici sociosanitari que seria al costat del actual Hospital, en els terrenys cedits per l’Ajuntament com equipament sanitari.
-->
Aquesta seria la oportunitat de ampliar el nostre Hospital de Mataró, afegint capacitat a aquesta construcció o a altre annexa, a on encabir serveis que no precisin entrar al recinte de hospitalització com les Consultes Externes, Rehabilitació, Hospital de dia de geriatria i el de Medicina Interna, etc.


L’IMPOSSIBLE REEQUILIBRI DEL CONSORCI

En els últims temps hem estat contemplant com, a base de plans de reequilibri i de reordenació, s’ha intentat tapar o mitigar quins són els problemes reals del CSdM i que aquests no es solucionen, si no és amb inversions per ampliar la capacitat i renovar l’utillatge i instal·lacions a més de una injecció econòmica addicional al nostre pressupost per la imprescindible ampliació del hospita..

L’ Hospital, inaugurat l’any 1999, amb menys capacitat de la prevista per la població que tenia que atendre, que es calculava llavors era de 110.000 habitants (en lloc de 3 plantes i 450 llits, es fan no mes 2 plantes i 300 llits)  ,ja era petit.
Ara estem amb una població al 2016 de 266.709, més del doble de la del 1999,  s’ha reduït el personal sanitari global en un 20% i els llits de sociosanitari han reduït casi un 50%, i així, som totalment incapaços de donar la adequada assistència a la nostre població amb la agilitat desitjada per tots.

Hem vist que les solucions per pal·liar el greu problema estructural que patim ha estat anar encabint nous serveis assistencials de mala manera en espais petits, afinant als pacients  com sardines en llauna i amb conseqüències que passen, des de un augment de les llistes d’espera d’aquests serveis, a la pèrdua de drets com la intimitat i l’acompanyament, sense parlar de la dignitat dels usuaris i treballadors.

Ara, de nou, la nostre gerència, d’acord amb el Consell Rector, diu que la solució es ampliar capacitat assistencial (Quiròfans) en espais que es treuen a serveis tan necessaris com necessari es fer nous quiròfans, pel que vol reordenar allò que ja tenim en noves ubicacions, generant mes despeses i fent reorganitzacions impossibles d’espais, per arribar d’aquí a molt poc temps a la mateixa conclusió, ens falta espai i per més que ordenem els nostres serveis ens seguirà mancant.
Hem passat un procés de tres anys per no arribar a rés i ens volen abocar a un nou pla estratègic que tampoc ens salvarà de rés, però que els servirà per no pagar els deutes que tenen amb els treballadors (11MM €)
Per el fallit Pla de Reequilibri, estem mancats de la possibilitat de poder millorar les condicions laborals de més de 400 treballadors, amb unes condicions precàries de contractació (parlem d’una tercera part dels treballadors del CSdM) i amb unes sobrecarregues provocades per la política de retall de pressupost en personal i retall de llits oberts, mantenint tancades unitats d’hospitalització, amb la conseqüència de tenir una ocupació de la resta de l’hospital que no baixa mai del 95%, pel que els treballadors es troben a una situació límit on la seva salut quedarà tocada. La única proposta és esperar, esperar a que obrin l’aixeta de les contractacions per convocatòria i la de que desapareguin els “límits” de contractació que patim per la nostra “pèrdua d’autonomia de gestió”, motivada per un desequilibri econòmic que no millora ni millorarà si seguim en la mateixa situació.
Podem preguntar-nos  també, perquè un “magnífic Pla de reequilibri” que preveia la recuperació econòmica del desequilibri que va patir el Consorci en 2014, no ha servit per res més que per arribar a un dèficit previst a finals de 2017 de entre 3 i 4 MM € en lloc dels 183.000€ previstos al Pla de Reequilibri ?.

Si no aporten més diners des de la Conselleria, arribarem al 2018 amb un desequilibri superior al que ja teníem i el que és pitjor, la pèrdua de tres valuosíssims anys. La gran excusa del fracàs d’aquest pla que manifesta la nostra Gerència/Direcció es que ha estat conseqüència de la recuperació de drets dels treballadors, que han recuperat pagues sostretes anys enrere, com si mai haguessin contemplat la possibilitat de que allò era nostre, o perquè no han fet el trasllat del Sociosanitari, aturat per la ciutadania, perquè hauria suposat una important retallada més de recursos sanitaris.

Sense aprofundir més, ens trobem en una situació on aquells que manen per sobre de tots no prenen cap mida per solucionar res del nostre problema, només en prendre solucions que no tan sols no ens arreglaran el panorama, sinó que ens faran perdre un preuat temps, que ja no tenim, dons ens han portat a la bora del precipici.
Sense una aportació econòmica addicional no sortirem del pou del desequilibri econòmic, i ens ho demostra l’última previsió pla de reequilibri.
Sense equilibrar comptes no ens tornaran l’autonomia de gestió, per tant, els treballadors no veuran millorades les seves condicions de treball ni avui, ni en un futur.
Sense una inversió valenta i real on s’afrontin els problemes reals del CSdM en qüestió d’espais i capacitat assistencial, no traurem el cap mai del fosc i cada vegada mes profund pou on ens trobem, i seguiran augmentant el temps de espera per visitar-se i les llistes d’espera per fer proves i per intervencions...

Necessitem ja que deixin de marejar la perdiu, que deixin de vendre’ns plans de quatre en quatre anys per no arribar mai a rés, que ens deixin de ignorar i ens prenguin en serio d’una vegada per totes.
Necessitem que algú es prengui amb responsabilitat el nostre problema, que es un problema de tots.


-->