dijous, 19 d’abril del 2018

Cada vegada que t'estimo....




En vull més. I anem i venim, i sentim, tant.... i cada vegada que un adéu ens separa, normalment ben enfadats, sembla per sempre, però els dos sabem que no.
I tornem, i recuperem el temps, i no comencem de nou, senzillament hi tornem, al punt que ho vam deixar, però havent passat la tempesta.
Poden passar setmanes, mesos, gairebé anys, però quan et torno a estimar, el teu cos és el de sempre, el meu cos el reconeix, les ganes cada cop són més intenses, la passió desfermada, fins a límits increïbles per dues persones que fa temps que sense veure's, sense tocar-se, sentir-se....
No importa, allà estem i sabem que estarem, un mes, un any.... res importa quan t'estimo, res ni ningú, cap cos com el teu, cap passió com la que tu provoques i sé, ben clar, que sempre és temporal, que moltes coses són impossibles, però ens veiem, i ja sentim, un somriure, un cafè i ja hi tornem.
I és que algunes passions, no tenen data de finalització, de caducitat, alguns petons són eterns, alguns llavis estan condemnats a trobar-se, sentir-se, i per llavis que petonegem en les nostres separacions corporals, sempre volem tornar a aquests.
Tenim, l'un per l'altre, una passió inacabable, un sentiment i una disbauxa sense fi, duri el que duri, quan t'estimo i em posseeixes, tanco els ulls i ja no penso, tampoc serveix de gaire.
Realment, ho hem deixat del tot alguna vegada?
Les teves mans al meu cos em diuen que no.
Fins la propera, és clar.....
Relax.

dissabte, 14 d’abril del 2018

Saber dir gràcies....


Una de les coses que trobo es van perdent, i molt, és ser agraït. Hi ha un refrany castellà que diu: Es de bien nacido ser agradecido.
Per mi és una norma, és a dir, primer donar les gràcies, si és possible sempre amb un somriure, però trobo que la mala educació pren lloc en aquest món nostre i de moment, poca sortida veig.
Quan aquest Nadal passat vaig visitar el fill a Sidney, el primer dia, en agafar el transport públic, el bus, en concret, en Daniel em va dir, mama és molt important dir bon dia quan entres, sempre ho faig això, i gràcies en baixar. M'hi vaig fixar i efectivament així era, la gent, en baixar saluda el conductor i li dóna les gràcies. Impensable aquí.
Ara, quan em van operar, dos cops en un mes i mig, d'aquí que la recuperació està sent un xic lenta, vaig donar gràcies a qualsevol persona que m'atengués, qualsevol, per més que sigui la seva feina, costa poc, molt poc, i dóna molta satisfacció a qui ho rep, però a mi també!
Dir gràcies a qui s'ha preocupat per mi en aquesta convalescència, perquè alguns/es que ho haurien d'haver fet, ni han piulat.
Podria posar mil exemples més, alguns m'afecten de manera personal, però és evident que no tothom té bona educació. Alguns/es consideren que tens certes obligacions, i que estiguis, o no, en actiu, les has d'atendre per pebrots.
És trist, però la mala educació i la supèrbia, impera a la nostra societat i a mi, això no m'agrada gens.
És tan senzill donar les gràcies, ser educat/a, agrair la feina que fan les persones.... i molt més, si aquestes persones no tenen cap obligació per estar "fora de servei".
Sort que he ampliat, i molt, la meva zona "zen", així, intento, i molt, que la incompetència i la conjura dels idiotes no m'afecti.
Però és evident que la mala educació no la puc esquivar!

La naturaleza hace a veces un tonto; pero un fanfarrón siempre es obra del hombre. (John Kennedy Toole)